La ciutat histèrica

Nac-Tavarg,Histeros o la ciutat histèrica.
(Homenatge a Italo Calvino)
Guanyador del tercer certamen Sant Jordi de
Cal Gravat, 2011.

— Nac-Tavarg és una ciutat que viu al cor de qualsevol ciutat, sempre és de dia fins i tot quan el sol declina i la foscor s’ apodera dels seus carrers i places.
Qualsevol detall efímer per exemple: el so d’ una fulla que xoca contra el terra, adquireix una rellevància extrema i dramàtica, esdevé el centre de tota mena de comentaris i apassionats punts de vista, discutits en l’ àgora de la ciutat on prenent part la majoria d’estaments polítics. En canvi, fets de màxima importància, com un incendi, la invasió d’ una nació enemiga, una plaga mortal, un terratrèmol que sacseja els murs de tot edifici…Troben el mutisme ferri com a única resposta, com si el fet, a força de no nombrar-lo, mai no hagués existit…
Totes les dones de Nac-Tavarg es pensen que són bellíssimes, i n`hi ha que, efectivament, ho són, però d’altres són guerxes, guenyes, calbes, tortes, orelludes, nassudes, desmanegades, geperudes …. Com a tot arreu; però en aquesta ciutat … totes es consideren perfectes, en un narcisisme bell i fràgil com la porcellana; totes es creuen de tal manera la seva monumentalitat que els ulls dels qui les miren les jutgen com elles mateixes s’ imaginen.
Dimarts, dimecres i dijous, els homes, a partir de la seva majoria d’ edat són reis, cadascun és rei de tota la ciutat, sense que això provoqui cap incident destacable. Dimarts, dimecres i dijous tots les dones a partir de la majoria d’ edat tenen un rei per coronar. Divendres, dissabte, diumenge i dilluns fins les 12 de la nit totes les dones sense excepció governen sobre el rei que han coronat. Cadascuna n’ ha escollit un. Aquesta és una llei primordial i la única que funciona….fora d’ això a Nac-Tavarg no hi ha reglament, la llei en general està molt mal vista; tots els fets ,des del més transcendent al més banal ,es regulen a partir del cicle hormonal …Per exemple dos cops al més les dones es tornen bruixes i participen en aquelarres, dotze dies a l’ any es transmuten en sirenes i provoquen terribles estralls, sobretot, entre pescadors i mariners en general que, embogits amb els seus cants, malauradament molts cops, s’ ofeguen.
El temps no es comptabilitza en minuts , ni en hores, ni tan sols en dies o setmanes…Sinó en instants eterns…Moments on la seva exquisida sensibilitat, porosa com una esponja, viu un èxtasi místic, més fora que dins el temps ordinari. Deu segons d’ eternitat equivalen a sis anys de vida terrenal…Un segon de comunicació angelical son similars a vint-i- cinc anys, un poema que faci posar la pell de gallina és igual a tres mesos de vida pedrestre; en el frontispici de la muralla de la ciutat hi ha un còmput que calcula, fil per randa, aquestes equivalències.
Si per exemple vas pel carrer i preguntes quina hora és, et miren com si fossis imbècil i et diuen que el temps és etern, com si fos una obvietat, i demanar l’ hora una pregunta inadequada.
Histeros es una ciutat però amb el temps t’ acabes adonant que és una societat secreta. Com la màfia xinesa no es veu, ningú no la coneix però tothom sap que hi és. Aquesta discreció invisible és la causa de la seva pervivència, però també, de la fascinació que provoca.
Histeros es divideix en barris: el barri de les dones nues, el barri de les dones de vermell , el barri de les dones amb cabell escarolat , el barri de les dones amb el cabell llis, el barri de les monges, el barri de les dones tigresses, el barri de les de tacó alt, el barri de les de tacó baix, el barri de les pèl-roges, el barri de les morenes, el barri de les rosses, el barri de cal Gravat …. (com podeu veure els homes , si més no pel que fa a la organització urbanística i sectorial de la ciutat, són un zero a l’ esquerra).
Les histèriques, així es com s’ anomenen les ciutadanes d’ Nac-Tavarg no viuen en un lloc fix…Cada dos dies canvien de barri. Dilluns poden anar nues, dimecres anar vestides de monja, divendres amb parracs de tigressa, diumenge amb tacons altíssims…Els homes organitzats en comissions van voler regular aquest tumultuosos esdeveniments però van topar amb una rotunda oposició. Van intentar reglamentar aquests comportaments disbauxats; la història, cíclica com és, sempre havia topat amb aquestes tendències correctores; de manera efímera, van aconseguir sotmetre algunes dones als codis masculins, però es van adonar que les dones així sotmeses, els avorrien sobiranament … De manera que quatre dies després van derogar la llei que pocs dies abans havien instaurat.
Els homes que no les intenten comprendre viuen desterrats en presons imaginàries, semblen ratolins intentant fer giravoltar una sínia, sense cap altre objectiu que giravoltat la roda.
Als homes que assagen de comprendre el caràcter ondulatori de les histèriques o si més no així ho fan veure, els anomenen “poetes”; estan molt ben considerats socialment; són fàcils de trobar, són personatges curiosos que es reuneixen a les places principals de cada barri; es dediquen, en cos i anima, a esfullar pètals blancs mentre proclamen en veu alta:” m’ estima … no m’ estima … m’ estima … no m’ estima…”

El Gran khan fascinat per les paraules de Marco va tenir una lleu erecció, les dones del seu harem de tan complaents començaven a avorrir-lo. Volia instaurar aquell ordre de dones irreductibles al seu regne; fins i tot va pensar enviar els seus serveis secrets per emetre un informe i així planificar un regne com aquell ….

— Totes les perruqueries, centres de manicura i massatge són sufragats enterament per l’ estat; en els carrers hi ha pantalles gegantines on poderosos projectors emeten escenes interminables, de conflictes també interminables de personatges de la premsa del paper couché : la Belen Esteban amb el Jesulin i la Campa; en Julian amb la seva ex i la Pantoja…en els intermedis sona la musica de Julio Iglesias o David Bisbal…
—Ha degut ser molt dur per vostè —va exclamar el vell Gran Khan…
En el segle passat —continuà Marco Polo sense tenir en compte l’ apreciació del Gran Khan — les ànsies de immaterialitat varen reduir les monedes d’ or i de plata a targetes de crèdit , les finances de la ciutat, en pocs dies va entrar en una crisis duradora que va estendre’s com la pólvora per moltes ciutats…de manera que des d’ aquell dia la moneda d’ intercanvi entre les persones varen ser els poemes d’ amor…tothom coneix Pessoa , Benedetti, Lorca, Borges, Martí i Pol, Machado, Neruda, Hernandez, Foix, Leveroni, de Castro…com si guardessin parentesc amb la família.
A partir d’ aquest punt d’ inflexió en l’ historia de la ciutat; la gent , com vostè pot suposar es va submergir cada vegada més en paradisos absolutament imaginaris , el més poderós no és qui té més béns ( els béns a Nac-Tavarg des de la Gran crisis del Cinquè Mil•lenni, es varen abolir) sinó el qui té més Seductiopatética ,com diuen ells, paraula que designa la capacitat de seduir a través d’ un poema.
A Nac-Tavarg la gent en general sempre parla de desigs i de somnis …però amb una particularitat: són desigs que mai no es realitzen: la llei de manera clara així ho expressa ; l’ estructura gramatical que més podeu escoltar pels carrers de la ciutat es: “sinó fos que…”; es més, si un membre de la ciutadania realitza un desig automàticament es desterrat, resulta massa incòmode i pertorbador per l’ ordre establert , a Nac-Tavarg hi ha absoluta llibertat per somiar, pensar ,imaginar i dir el que et plagui, això si, dur-ho a la practica està molt vigilat…
L’ adolescència dura fins els 110anys aproximadament i es lògic sinó realitzen els seus desitjos sempre queden en una fase infantiloide….
—Ho entenc , ho entenc — va dir el gran Khan ….continuï si us plau…
En el segle passat es va donar el cas d’ una parella que, d’amagatotis i burlant les lleis de l’ estat, va aconseguir dur a la pràctica alguns dels seus somnis ( la censura històrica ha esborrat tota mena de detalls al respecte), consegüentment varen madurar, però varen ser delatats pels seus veïns i, en un tres i no res , desterrats i considerats extremadament perillosos per l’ educació moral dels seus conciutadans…
—Interessant , segueixi…
—Es l’ únic lloc del món on les histèriques conviuen amb els obsessius…aquests darrers s’ han adaptat a l’ impossibilitat de reglamentar la vida de la histèrica…
La histèrica sempre diu: la profunditat és superfície, la nit és el dia , ploro perquè ric, la mort és vida…i moltes altres paradoxes que només es poden entendre des d’ estudis cabalístics i càlculs metafísics basats en la Teoria Quàntica del Camp Corb.
Per evitar conclusions precipitades basades en premisses inadequades en relació a l’ objecte d’ estudi que estem tractant, per les nits ressonen unes veus metàl•liques que sobrevolen tota la ciutat proclamant:”conformeu-vos , allò que és, és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !! conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !!conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !!”
Estudis estadístics de l’ Excel•lentissim Ajuntament d’ Nac-Tavarg han confirmat que des que s’ ha pres aquesta mesura sanitària, efectivament, hi ha molts menys col•lapses mentals.
Les ciutadanes d’ Nac-Tavarg mai no caminen en línia recte, ningú no pot preveure la seva trajectòria, sense un risc elevat d’ equivocar-se ; quan parlen no utilitzen ni punts, ni comes… l’ únic signe que utilitzen és l’ interrogació: tot el dia s’ estan qüestionant tot, absolutament tot! Menyspreen l’ àlgebra, l’ anàlisi, la mecànica la seva assignatura predilecte és l`amor perquè diuen que d’ estimar mai no en sabran prou…
—Molt interessant!
—De debò,mestre La Khan?
—Per avui ens quedem aquí !—va rubricar el Gran Khan ;aleshores va recolzar el seu cap en el respatller de la butaca i va acomiadar com cada dijous a Marco Polo. Va mirar les motllures del sostre amb mirada de xacal i va escriure la frase que el va fer cèlebre : “la histèrica busca un amo sobre qui regnar”.
Mai no va dir que va ser Marco qui va davallar al fons de la ciutat, amagada al cor de qualsevol ciutat, qui li va revelar el secret.

Desig en masculí.
L’home besa els teus pits, lentament, amb la poca lentitud que sap, amb tota la lentitud sagrada i possible, amb aquella lentitud que li permet besar-te mentre besa els teus pits. A vegades els seus llavis s’apropen a tu, a vegades s’apropen a l’aureola terràqüia i rosada dels teus mugrons, a vegades no és ell qui et besa, a vegades és ell, a vegades és ell moltes vegades, a vegades et besa aquell home que els teus pits varen constituir. A vegades et besa a tu, a vegades es besa a ell, a vegades besa la meravellosa trajectòria incerta entre els teus pits i ell, a vegades besa la distancia entre tu i els teus pits i el temps s’atura.
Mira el teus pits en uns pits qualsevols i en qualsevol pit. Tu el mires quan et mira i el seu desig de caragola et crea de nou i t’inventa en cent mil infàncies: el primer dia del primer amor, l’incandescència de la pell, carícies prohibides, petons majúsculs en majúscula, la frescor de l’intimitat naixent en el jardí dels clars de lluna, nueses i somnis compartits, l’alegria senzilla de la natura, l’esclat del sol en un dia imprecís, la bessonada prodigiosa d’or i de plata, el sublim altar a l’Altíssim, un monument suprem a Venus; i després, sense pressa, però expectant, desitja que, recíprocament,
l’engendris tu, i néixer i renéixer perquè tu, sense saber-ho, o potser no, no ho sé, visquis en ell .
L’home mira el que hi ha de tu en cada pit. Una suor freda llisca sensual per les teves sines turgents i l’esbós dels teus ulls en els mugrons graten el cel.
El vostres cossos entren en una batalla a vida o mort on el plaer és la breu memòria de tots dos, dissipant-se. Canonades de flors neulint-se, després de quinze segons de glòria, es guarden eternament sota la pell.
“ Te’n recordes?”Ningú no t’ha estimat tant ni ha estimat tant els teus pits…Ell els va dibuixar, primer amb el cap, després amb la tendresa del tou dels seus dits; la seva llengua és el pinzell que els dóna color; coneix perfectament tots els matisos del verd, del rosa i del blau! Quan ha acabat contempla la distància entre tu i ell.
Hi ha més alt honor que ser creador d’allò impossible de ser posseït!
Es poden atrapar les paraules?
I l’amor ?
Però ara no et té, ni et pot tocar; fa tant de temps que, a penes, pot endevinar el teu rostre …
Cada matí quan es desperta compta el dia que el vas deixar, i besa la teva foto damunt la tauleta, avui per exemple és el dia 3.336, i no pas dissabte 26 de març del 2011.
I amuntega un trist poema d’ amor damunt de milers de poemes en un farcell ,entortolligats amb una goma de pollastre…
I et cerca…Tal vegada d’una manera que et resultarà estranya: l’home superposa els teus pits en tots els pits mundials, busca pits impossibles que creïn i que ell pugui crear; jo creo ,tu crees, nosaltres creem ….Mira el cel i pronuncia: ”te’n recordes”, però elles
(em refereixo a les dones del món que hi ha en tu), no diuen res; han deixat de crear i tot és nebulós i trist; pits delirants, pits voladors, pits aquàtics en forma de peix, pits de llet merengada, pits del color del blat, pits verds, pits de xocolata, pits sensuals i dignes amb ales de colometa, pits que el salvin de l’ abisme de si mateix,…Però mai no ets tu ,ni el tresor del teu pit.
Aleshores la por que no t’oblida, precisament l’empeny a oblidar-te, encara que,
( rumia entre si quan pensa en tu que és gairebé sempre); mai pot ni deu .
Cec, desesperat, cerca la teva aureola terràqüia en tots els pits del món… Si no et té qualsevol pit semblant al teu ets tu. Qualsevol pit igual a tu és un tresor.
L’home, ja cansat perquè s’ha fet gran, s’adorm sota l’ ombra de l’oblit i dels teus pàmpols de deessa núbil, mentre somia la meravella i el dubte de continuar besant-te… La nostàlgia els esbossa de nou: erectes, saborosos, tendres, ametllons de primavera…Humitejats a ran de la seva boca:”te’n recordes?” et diu amb un somriure murri.
En el cementiri el vell saluda, com cada tarda, al vigilant jubilat, i resa dos parenostres.
S’ agenolla davant el marbre Trementí que li retorna la seva imatge i mentre tu encara dorms et regala tres rosses de sang ; “te’n recordes”, exclama de nou com si pugessis respondre.
En la seva vida ho ha fet tot per oblidar-te i com més s’allunyava més a prop teu venia; t’ha descobert en miratges de pells rosades, en oceans de besties fantàstiques i sirenes, entre naufragis de cames interminables i passions sense retorn. T’han aviat emergies tan aviat t’esborrava……
Són dones molt a prop teu, totes elles estimadíssimes; no pot veure res a través dels seus propis ulls, només estima allò que tu vares estimar!
Mai no t’has preguntat perquè totes duien la melena llarga i escarolada i feien un posat sensual i distingit tan semblant al teu? Com si fossin de fang va modelar el seu caràcter, la seva manera de vestir; no podia ser d’un altra manera: tenia només un desig i la resta dels seus anys per abastar-lo.
Clàudia , si t’explico tot això és perquè el puguis perdonar si encara no ho has fet …

Nac-Tavarg,Histeros o la ciutat histèrica.
(Homenatge a Italo Calvino)
Guanyador del tercer certamen Sant Jordi de
Cal Gravat, 2011.

— Nac-Tavarg és una ciutat que viu al cor de qualsevol ciutat, sempre és de dia fins i tot quan el sol declina i la foscor s’ apodera dels seus carrers i places.
Qualsevol detall efímer per exemple: el so d’ una fulla que xoca contra el terra, adquireix una rellevància extrema i dramàtica, esdevé el centre de tota mena de comentaris i apassionats punts de vista, discutits en l’ àgora de la ciutat on prenent part la majoria d’estaments polítics. En canvi, fets de màxima importància, com un incendi, la invasió d’ una nació enemiga, una plaga mortal, un terratrèmol que sacseja els murs de tot edifici…Troben el mutisme ferri com a única resposta, com si el fet, a força de no nombrar-lo, mai no hagués existit…
Totes les dones de Nac-Tavarg es pensen que són bellíssimes, i n`hi ha que, efectivament, ho són, però d’altres són guerxes, guenyes, calbes, tortes, orelludes, nassudes, desmanegades, geperudes …. Com a tot arreu; però en aquesta ciutat … totes es consideren perfectes, en un narcisisme bell i fràgil com la porcellana; totes es creuen de tal manera la seva monumentalitat que els ulls dels qui les miren les jutgen com elles mateixes s’ imaginen.
Dimarts, dimecres i dijous, els homes, a partir de la seva majoria d’ edat són reis, cadascun és rei de tota la ciutat, sense que això provoqui cap incident destacable. Dimarts, dimecres i dijous tots les dones a partir de la majoria d’ edat tenen un rei per coronar. Divendres, dissabte, diumenge i dilluns fins les 12 de la nit totes les dones sense excepció governen sobre el rei que han coronat. Cadascuna n’ ha escollit un. Aquesta és una llei primordial i la única que funciona….fora d’ això a Nac-Tavarg no hi ha reglament, la llei en general està molt mal vista; tots els fets ,des del més transcendent al més banal ,es regulen a partir del cicle hormonal …Per exemple dos cops al més les dones es tornen bruixes i participen en aquelarres, dotze dies a l’ any es transmuten en sirenes i provoquen terribles estralls, sobretot, entre pescadors i mariners en general que, embogits amb els seus cants, malauradament molts cops, s’ ofeguen.
El temps no es comptabilitza en minuts , ni en hores, ni tan sols en dies o setmanes…Sinó en instants eterns…Moments on la seva exquisida sensibilitat, porosa com una esponja, viu un èxtasi místic, més fora que dins el temps ordinari. Deu segons d’ eternitat equivalen a sis anys de vida terrenal…Un segon de comunicació angelical son similars a vint-i- cinc anys, un poema que faci posar la pell de gallina és igual a tres mesos de vida pedrestre; en el frontispici de la muralla de la ciutat hi ha un còmput que calcula, fil per randa, aquestes equivalències.
Si per exemple vas pel carrer i preguntes quina hora és, et miren com si fossis imbècil i et diuen que el temps és etern, com si fos una obvietat, i demanar l’ hora una pregunta inadequada.
Histeros es una ciutat però amb el temps t’ acabes adonant que és una societat secreta. Com la màfia xinesa no es veu, ningú no la coneix però tothom sap que hi és. Aquesta discreció invisible és la causa de la seva pervivència, però també, de la fascinació que provoca.
Histeros es divideix en barris: el barri de les dones nues, el barri de les dones de vermell , el barri de les dones amb cabell escarolat , el barri de les dones amb el cabell llis, el barri de les monges, el barri de les dones tigresses, el barri de les de tacó alt, el barri de les de tacó baix, el barri de les pèl-roges, el barri de les morenes, el barri de les rosses, el barri de cal Gravat …. (com podeu veure els homes , si més no pel que fa a la organització urbanística i sectorial de la ciutat, són un zero a l’ esquerra).
Les histèriques, així es com s’ anomenen les ciutadanes d’ Nac-Tavarg no viuen en un lloc fix…Cada dos dies canvien de barri. Dilluns poden anar nues, dimecres anar vestides de monja, divendres amb parracs de tigressa, diumenge amb tacons altíssims…Els homes organitzats en comissions van voler regular aquest tumultuosos esdeveniments però van topar amb una rotunda oposició. Van intentar reglamentar aquests comportaments disbauxats; la història, cíclica com és, sempre havia topat amb aquestes tendències correctores; de manera efímera, van aconseguir sotmetre algunes dones als codis masculins, però es van adonar que les dones així sotmeses, els avorrien sobiranament … De manera que quatre dies després van derogar la llei que pocs dies abans havien instaurat.
Els homes que no les intenten comprendre viuen desterrats en presons imaginàries, semblen ratolins intentant fer giravoltar una sínia, sense cap altre objectiu que giravoltat la roda.
Als homes que assagen de comprendre el caràcter ondulatori de les histèriques o si més no així ho fan veure, els anomenen “poetes”; estan molt ben considerats socialment; són fàcils de trobar, són personatges curiosos que es reuneixen a les places principals de cada barri; es dediquen, en cos i anima, a esfullar pètals blancs mentre proclamen en veu alta:” m’ estima … no m’ estima … m’ estima … no m’ estima…”

El Gran khan fascinat per les paraules de Marco va tenir una lleu erecció, les dones del seu harem de tan complaents començaven a avorrir-lo. Volia instaurar aquell ordre de dones irreductibles al seu regne; fins i tot va pensar enviar els seus serveis secrets per emetre un informe i així planificar un regne com aquell ….

— Totes les perruqueries, centres de manicura i massatge són sufragats enterament per l’ estat; en els carrers hi ha pantalles gegantines on poderosos projectors emeten escenes interminables, de conflictes també interminables de personatges de la premsa del paper couché : la Belen Esteban amb el Jesulin i la Campa; en Julian amb la seva ex i la Pantoja…en els intermedis sona la musica de Julio Iglesias o David Bisbal…
—Ha degut ser molt dur per vostè —va exclamar el vell Gran Khan…
En el segle passat —continuà Marco Polo sense tenir en compte l’ apreciació del Gran Khan — les ànsies de immaterialitat varen reduir les monedes d’ or i de plata a targetes de crèdit , les finances de la ciutat, en pocs dies va entrar en una crisis duradora que va estendre’s com la pólvora per moltes ciutats…de manera que des d’ aquell dia la moneda d’ intercanvi entre les persones varen ser els poemes d’ amor…tothom coneix Pessoa , Benedetti, Lorca, Borges, Martí i Pol, Machado, Neruda, Hernandez, Foix, Leveroni, de Castro…com si guardessin parentesc amb la família.
A partir d’ aquest punt d’ inflexió en l’ historia de la ciutat; la gent , com vostè pot suposar es va submergir cada vegada més en paradisos absolutament imaginaris , el més poderós no és qui té més béns ( els béns a Nac-Tavarg des de la Gran crisis del Cinquè Mil•lenni, es varen abolir) sinó el qui té més Seductiopatética ,com diuen ells, paraula que designa la capacitat de seduir a través d’ un poema.
A Nac-Tavarg la gent en general sempre parla de desigs i de somnis …però amb una particularitat: són desigs que mai no es realitzen: la llei de manera clara així ho expressa ; l’ estructura gramatical que més podeu escoltar pels carrers de la ciutat es: “sinó fos que…”; es més, si un membre de la ciutadania realitza un desig automàticament es desterrat, resulta massa incòmode i pertorbador per l’ ordre establert , a Nac-Tavarg hi ha absoluta llibertat per somiar, pensar ,imaginar i dir el que et plagui, això si, dur-ho a la practica està molt vigilat…
L’ adolescència dura fins els 110anys aproximadament i es lògic sinó realitzen els seus desitjos sempre queden en una fase infantiloide….
—Ho entenc , ho entenc — va dir el gran Khan ….continuï si us plau…
En el segle passat es va donar el cas d’ una parella que, d’amagatotis i burlant les lleis de l’ estat, va aconseguir dur a la pràctica alguns dels seus somnis ( la censura històrica ha esborrat tota mena de detalls al respecte), consegüentment varen madurar, però varen ser delatats pels seus veïns i, en un tres i no res , desterrats i considerats extremadament perillosos per l’ educació moral dels seus conciutadans…
—Interessant , segueixi…
—Es l’ únic lloc del món on les histèriques conviuen amb els obsessius…aquests darrers s’ han adaptat a l’ impossibilitat de reglamentar la vida de la histèrica…
La histèrica sempre diu: la profunditat és superfície, la nit és el dia , ploro perquè ric, la mort és vida…i moltes altres paradoxes que només es poden entendre des d’ estudis cabalístics i càlculs metafísics basats en la Teoria Quàntica del Camp Corb.
Per evitar conclusions precipitades basades en premisses inadequades en relació a l’ objecte d’ estudi que estem tractant, per les nits ressonen unes veus metàl•liques que sobrevolen tota la ciutat proclamant:”conformeu-vos , allò que és, és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !! conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !!conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !!”
Estudis estadístics de l’ Excel•lentissim Ajuntament d’ Nac-Tavarg han confirmat que des que s’ ha pres aquesta mesura sanitària, efectivament, hi ha molts menys col•lapses mentals.
Les ciutadanes d’ Nac-Tavarg mai no caminen en línia recte, ningú no pot preveure la seva trajectòria, sense un risc elevat d’ equivocar-se ; quan parlen no utilitzen ni punts, ni comes… l’ únic signe que utilitzen és l’ interrogació: tot el dia s’ estan qüestionant tot, absolutament tot! Menyspreen l’ àlgebra, l’ anàlisi, la mecànica la seva assignatura predilecte és l`amor perquè diuen que d’ estimar mai no en sabran prou…
—Molt interessant!
—De debò,mestre La Khan?
—Per avui ens quedem aquí !—va rubricar el Gran Khan ;aleshores va recolzar el seu cap en el respatller de la butaca i va acomiadar com cada dijous a Marco Polo. Va mirar les motllures del sostre amb mirada de xacal i va escriure la frase que el va fer cèlebre : “la histèrica busca un amo sobre qui regnar”.
Mai no va dir que va ser Marco qui va davallar al fons de la ciutat, amagada al cor de qualsevol ciutat, qui li va revelar el secret.

Desig en masculí.
L’home besa els teus pits, lentament, amb la poca lentitud que sap, amb tota la lentitud sagrada i possible, amb aquella lentitud que li permet besar-te mentre besa els teus pits. A vegades els seus llavis s’apropen a tu, a vegades s’apropen a l’aureola terràqüia i rosada dels teus mugrons, a vegades no és ell qui et besa, a vegades és ell, a vegades és ell moltes vegades, a vegades et besa aquell home que els teus pits varen constituir. A vegades et besa a tu, a vegades es besa a ell, a vegades besa la meravellosa trajectòria incerta entre els teus pits i ell, a vegades besa la distancia entre tu i els teus pits i el temps s’atura.
Mira el teus pits en uns pits qualsevols i en qualsevol pit. Tu el mires quan et mira i el seu desig de caragola et crea de nou i t’inventa en cent mil infàncies: el primer dia del primer amor, l’incandescència de la pell, carícies prohibides, petons majúsculs en majúscula, la frescor de l’intimitat naixent en el jardí dels clars de lluna, nueses i somnis compartits, l’alegria senzilla de la natura, l’esclat del sol en un dia imprecís, la bessonada prodigiosa d’or i de plata, el sublim altar a l’Altíssim, un monument suprem a Venus; i després, sense pressa, però expectant, desitja que, recíprocament,
l’engendris tu, i néixer i renéixer perquè tu, sense saber-ho, o potser no, no ho sé, visquis en ell .
L’home mira el que hi ha de tu en cada pit. Una suor freda llisca sensual per les teves sines turgents i l’esbós dels teus ulls en els mugrons graten el cel.
El vostres cossos entren en una batalla a vida o mort on el plaer és la breu memòria de tots dos, dissipant-se. Canonades de flors neulint-se, després de quinze segons de glòria, es guarden eternament sota la pell.
“ Te’n recordes?”Ningú no t’ha estimat tant ni ha estimat tant els teus pits…Ell els va dibuixar, primer amb el cap, després amb la tendresa del tou dels seus dits; la seva llengua és el pinzell que els dóna color; coneix perfectament tots els matisos del verd, del rosa i del blau! Quan ha acabat contempla la distància entre tu i ell.
Hi ha més alt honor que ser creador d’allò impossible de ser posseït!
Es poden atrapar les paraules?
I l’amor ?
Però ara no et té, ni et pot tocar; fa tant de temps que, a penes, pot endevinar el teu rostre …
Cada matí quan es desperta compta el dia que el vas deixar, i besa la teva foto damunt la tauleta, avui per exemple és el dia 3.336, i no pas dissabte 26 de març del 2011.
I amuntega un trist poema d’ amor damunt de milers de poemes en un farcell ,entortolligats amb una goma de pollastre…
I et cerca…Tal vegada d’una manera que et resultarà estranya: l’home superposa els teus pits en tots els pits mundials, busca pits impossibles que creïn i que ell pugui crear; jo creo ,tu crees, nosaltres creem ….Mira el cel i pronuncia: ”te’n recordes”, però elles
(em refereixo a les dones del món que hi ha en tu), no diuen res; han deixat de crear i tot és nebulós i trist; pits delirants, pits voladors, pits aquàtics en forma de peix, pits de llet merengada, pits del color del blat, pits verds, pits de xocolata, pits sensuals i dignes amb ales de colometa, pits que el salvin de l’ abisme de si mateix,…Però mai no ets tu ,ni el tresor del teu pit.
Aleshores la por que no t’oblida, precisament l’empeny a oblidar-te, encara que,
( rumia entre si quan pensa en tu que és gairebé sempre); mai pot ni deu .
Cec, desesperat, cerca la teva aureola terràqüia en tots els pits del món… Si no et té qualsevol pit semblant al teu ets tu. Qualsevol pit igual a tu és un tresor.
L’home, ja cansat perquè s’ha fet gran, s’adorm sota l’ ombra de l’oblit i dels teus pàmpols de deessa núbil, mentre somia la meravella i el dubte de continuar besant-te… La nostàlgia els esbossa de nou: erectes, saborosos, tendres, ametllons de primavera…Humitejats a ran de la seva boca:”te’n recordes?” et diu amb un somriure murri.
En el cementiri el vell saluda, com cada tarda, al vigilant jubilat, i resa dos parenostres.
S’ agenolla davant el marbre Trementí que li retorna la seva imatge i mentre tu encara dorms et regala tres rosses de sang ; “te’n recordes”, exclama de nou com si pugessis respondre.
En la seva vida ho ha fet tot per oblidar-te i com més s’allunyava més a prop teu venia; t’ha descobert en miratges de pells rosades, en oceans de besties fantàstiques i sirenes, entre naufragis de cames interminables i passions sense retorn. T’han aviat emergies tan aviat t’esborrava……
Són dones molt a prop teu, totes elles estimadíssimes; no pot veure res a través dels seus propis ulls, només estima allò que tu vares estimar!
Mai no t’has preguntat perquè totes duien la melena llarga i escarolada i feien un posat sensual i distingit tan semblant al teu? Com si fossin de fang va modelar el seu caràcter, la seva manera de vestir; no podia ser d’un altra manera: tenia només un desig i la resta dels seus anys per abastar-lo.
Clàudia , si t’explico tot això és perquè el puguis perdonar si encara no ho has fet …