Oració al pare imperfecte

 

Segon premi  poesia Sant Jordi de Can Gravat 2012

Dedicat a tots aquells pares que, dia rere dia i tan honradament com poden, intenten arribar a fi de mes…

Avui he dit i em dic:
dóna-li pau al pare,
ocupa’t d’allò que et llegà,
però també del que tant t’esperaves
i mai vas veure.
Honra les seves promeses sagrades,
i aquelles que, a ulls d’ara,
et resulten del tot profanes…
Honra allò que va concloure,
i el que, encara avui,
resta sense principi ni final…

Comença allà on
el pes feixuc del temps,
un dia, no fa pas molt,
li impedí recomençar.
Redreça la seva esquena vinclada!
Encamina’t a la riba dels seus desigs,
capbussat en un pou d’aigües tranquil•les,
banyat en el vívid somni del que
ni tan sols va somiar.

La teva vida s’inicia
en l’obra de si mateix no escrita,
posa-li paraules!
mira-la sense preses!
i fes, d’una vegada per totes, l’obra teva!
Prou de lamentacions!,
judicis,
baralles,
i tantes ràbies absurdes…!

Has d’entendre que tot és metàfora i
res no existeix ni perdura
i que el pare nostre
—el pare que tinc clavat dins—
sí, el teu també;
el teu …
el meu…
el vostre, el d’ells, el de tots…!
es nodreix
dels teus propis actes en la terra.

No tinguis presa, no!
Ni t’arrapis a la molsa
que creix en mots obacs
ni en la boira que entela la llum.
La veritat —en tens la meva promesa—
es nodreix de paraules invisibles
en ventres solitaris.

No tinguis presa i
tot et serà donat,
han de ser lentes les hores.
Molt lentes…
Ahir,
en nombrar-me l’eternitat,
em vaig adormir en l’arena blanca
d’un rellotge de sorra,
pretenia… aturar el temps!

No tinguis presa,
i tot et serà donat.

El mur és a les heures
el que el silenci a la nit,
obre camins
on només florien solituds.