Category Archives: poesia

Oració al pare imperfecte

 

Segon premi  poesia Sant Jordi de Can Gravat 2012

Dedicat a tots aquells pares que, dia rere dia i tan honradament com poden, intenten arribar a fi de mes…

Avui he dit i em dic:
dóna-li pau al pare,
ocupa’t d’allò que et llegà,
però també del que tant t’esperaves
i mai vas veure.
Honra les seves promeses sagrades,
i aquelles que, a ulls d’ara,
et resulten del tot profanes…
Honra allò que va concloure,
i el que, encara avui,
resta sense principi ni final…

Comença allà on
el pes feixuc del temps,
un dia, no fa pas molt,
li impedí recomençar.
Redreça la seva esquena vinclada!
Encamina’t a la riba dels seus desigs,
capbussat en un pou d’aigües tranquil•les,
banyat en el vívid somni del que
ni tan sols va somiar.

La teva vida s’inicia
en l’obra de si mateix no escrita,
posa-li paraules!
mira-la sense preses!
i fes, d’una vegada per totes, l’obra teva!
Prou de lamentacions!,
judicis,
baralles,
i tantes ràbies absurdes…!

Has d’entendre que tot és metàfora i
res no existeix ni perdura
i que el pare nostre
—el pare que tinc clavat dins—
sí, el teu també;
el teu …
el meu…
el vostre, el d’ells, el de tots…!
es nodreix
dels teus propis actes en la terra.

No tinguis presa, no!
Ni t’arrapis a la molsa
que creix en mots obacs
ni en la boira que entela la llum.
La veritat —en tens la meva promesa—
es nodreix de paraules invisibles
en ventres solitaris.

No tinguis presa i
tot et serà donat,
han de ser lentes les hores.
Molt lentes…
Ahir,
en nombrar-me l’eternitat,
em vaig adormir en l’arena blanca
d’un rellotge de sorra,
pretenia… aturar el temps!

No tinguis presa,
i tot et serà donat.

El mur és a les heures
el que el silenci a la nit,
obre camins
on només florien solituds.

Anuncis

Despullem-nos

Primer Premi poesia certamen Somnis Daurats 2012 

 M’agradaria despullar-te

 i que em despullessis, tu, també.

I no em refereixo

a despullar-nos de cos —que

també m’agradaria …I no saps quant! —

M’agradaria despullar-te d’ànima,

i que em despullessis, tu, també.

Saber que en el que sóc,

tinc una nova pell comprenent-me,

un tel que em mira i em diu amb un fil de veu,

com un pensament xiuxiuejant:

“És tan bonic el que veig!”

 M’agradaria despullar-te

 i que em despullessis, tu, també.

 

Aleshores,la meva mirada plena de tu exclamaria :

“És molt bonic el que veig!”

I deixaria de banda pensaments de la mena:

“És massa bonic per a mi el que veig o

és massa elevat per a mi el que veig.“

Podria sentir que l’ànima

que parla des del cos que més adoro,

 pot dir, ella també :”És molt bonic el que veig!”

 El vell savi a manera d`exhortació

 sempre em deia:

“Podria ser una mica més amable amb vostè mateix!”

 

M’agradaria despullar-te

 i que em despullessis tu, també.

 Però, com puc ser amable amb mi

si encara no m’has mirat?

 És que no ho saps

que per ser amable amb mi mateix

 abans haig de ser mirat!

I no vull una mirada que miri, no!

 —… potser et demano massa!—

Vull la mirada que crea,

tu em miraràs i em crearàs,

jo et miraré i et crearé….

No he trobat una forma més bonica de fer l’amor.

 

M’agradaria despullar-te

 i que em despullessis, tu, també.

 No és això estimar?

 desgranar l’ànima en milions d’àtoms,

 electrons, partícules elementals, fonamentals,  immaterials,

hormonals, sexuals, espirituals, carnals, infinitesimals!;

ser i no ser amb tu  —sóc i no sóc,

deia l’alta mística de Joan de la Creu —.

Amb tu vull perdre el meu cos

per retrobar-me amb el teu, i havent-te retrobat,

sentir que el meu també és flamant.

 

M’agradaria despullar-te

 i que em despullessis, tu, també.

 No és això estimar?Si no és així

digues-m’ho, que jo no ho sé!

 M’enganyo quan la por

 m’atura al llindar de l’abisme,

 i el cap em diu tantes bones raons enraonades!

Tot, perquè no alci el vol al teu costat!

 Aprendré a volar encara que no sàpiga com es fa !

La meva única virtut  —que mai és del tot lúcida —

consisteix en traçar camins de solitud.

 

M’agradaria despullar-te

i que em despullessis tu, també.

Despullar-nos no és més

que una forma d’inventar-nos 

amb la pell que sempre hem somiat

 i que els anys, ai, els anys! Mentiders…!

 Ens han fet creure que mai no havia existit.

 

Home entre els homes

 

Sóc un home entre els altres homes,

 humà entre els humans,

nen entre els nens

i visc despullat de mi mateix

 fresc de paraula i de pensament.

Mediterrani

 

Ens capbussem en trossos de cel

i esfilagarses de mar,

és la història abrupta dels homes i

 de les dones de la nostre trista humanitat ,

que al capdavall,

és també la història de tu mateixa .

només així recobrarem antics alès ,i

la unitat que fins ara creies perduda.

Cuidar l’anima

CUIDAR L`ANIMA

Adorna  el teu cos amb les teles de la teva fantasia,

 dansa la melodia que ressona en el teu cor  i

cerca en la teva veu el so que et sigui propi!

Simplicitat

Compartir nueses i somnis ,

això és tot el que ens cal!

 

Musa

      

T`envio un nou poema

escrit

contra la meva voluntat ,

 o millor dit

que parla  a les seves esquenes.

Els seus creadors han estat

els esperits del somni

Guarda`l !

Guarda`l en la carpeta repetida de la teva memòria,

 no veus com dia i nit respira?

 No el sents per dins?

La escalfor que experimentes en la pell ,

(sí ,sí la que ara experimentes)

són les ganes de posseir-te,

d`entrar , impúdicament ,en el teu ventre,

 traspassar las escates de la teva  pell ,

em perdo quan et trobo , quin foc insondable de plaer!

la paraula ja no és paraula ,

calla i es torna vida ,

 no em vull salvar

intentaré no salvar-me mai més

em sé tan gran en la meva poquesa!

 Lluny de tu el temps es un riu que no es sap riu

i com  no he entès abans

 que la llibertat es deixar que la teva anima atrapi la meva!

fa massa temps que navego per un riu que no es sap riu .

quan podríem començar a crear-nos?