Segon premi certamen Somnis Daurats 2012
“Si vis pacem para bellum”
Aquest relat conté una dosis molt alta de radioactivitat, encara que no el llegeixis, encara que el deixis en una lleixa del menjador, damunt la tauleta de nit o en la pica de marbre del lavabo ribetejada d’ocre i de blau. Molt probablement et contaminarà el cervell, t’escrostonarà la pintura del passadís de casa i t’enfosquirà el rostre amb un color negre fumat que la majoria de gent —segurament tu també— considerarà horrorós. Si tens, per exemple, un canari que refila, un periquito australià o un lloro del Senegal no seria estrany que a l’endemà els trobessis morts en un racó de la gàbia, erts com un fus. El mateix s’esdevé amb les tortugues californianes, els ratolins de bosc i els conillets d’Índies. Els mamífers superiors resisteixen més temps: els gossos, els porquets tailandesos i les fures domèstiques sobreviuen unes tres setmanes; els gats negres —no sé encara el perquè— s’adapten sense problemes als efectes de la irradiació.
Però potser les meves paraules et produeixen l’efecte contrari al desitjable en una persona normal; i aquestes mateixes advertències, contra tota prudència i sentit comú, t’animen a prosseguir amb la lectura. Si ho fas, si has arribat a la desena línia, novament t’adverteixo que no segueixis, no vull fer-me responsable de cap desgràcia —entre els humans no em consta cap desenllaç fatal però m’han referit molts casos de malestars corporals i psíquics amb símptomes similars a una intoxicació —.
Ara que encara hi ets a temps, crema’l, llença’l per la finestra o al contenidor, deixa’l dissimuladament en un banc de l’andana de Renfe Rodalies o del metro. Encara millor, entrega’l a una persona que odiïs profundament. Fes-li creure que és un magnífic regal destinat a construir un pont de reconciliació entre vosaltres dos —pot ser la parella que et va deixar per un altre, l’amic o amiga que es va embolicar amb l’ésser que més estimaves o qualsevol altra persona que mai no ha cregut en les teves possibilitats; la venjança és un fet tan íntim i personal que em sembla de mal gust ficar-me en les teves aversions particulars —.
La venjança sempre ha de comptar amb un component de sorpresa. Un ganivet, sense anar més lluny, si vol ser eficaç en la missió que té encomanada, sempre s’ha de procurar clavar per l’esquena i a traïció, si pot ser quan la nostre víctima espera de nosaltres una abraçada o un somriure… Aleshores, cata-clac! Al canyet! La traïció és el component essencial que basteix la moral d’una nació, sense aquest fonament tot s’aniria en orris. Coneixes algun país o imperi que no estigui basat en la traïció? Jo, ni un de sol, i m’he documentat molt.
Busca un culpable per la falta de sentit de la teva vida, no pensis que ho tens fàcil, en Zapatero i l’Aznar, no obstant això, varen ser enviats de Déu per aplanar-nos el camí, però poden ser uns altres —els qui escullis lliurement— però sobretot tingues en compte aquesta consigna sagrada: la responsabilitat de la teva vida mai ha de recaure en tu.
La mediocritat t’assegurarà una vida molt més llarga i sense entrebancs, si enmig d’aquesta vida anodina teniu ocasió de trair algú, ja sigui familiar o amic, enhorabona. Per això mateix no em segueixis llegint, et ficaràs en problemes; per viure mitjanament feliç, es important saber-te enganyar. Però què t’haig de dir que no sàpigues! Tu que t’enganyes tres-centes vegades al dia; tu que no saps ni qui ets ni què vols; tu que t’has allunyat completament dels teus somnis perquè no et proporcionaven diners… tu que necessites drogues, medicació pels nervis; tu que xateges tota la nit perquè no saps què fer amb la teva soledat… què t’haig d’explicar que ja no sàpigues.
Què esperes d’aquest escrit, què esperes? Digues! La veritat…una esperança, paraules que et recordin el que tu ja saps, una ret de línies que s’entrellacen? No, de mi no ho obtindràs. M’agrada la gent que, com tu, no fa res de res amb la seva vida; m’agrada la consciència de les meduses i el ritme àgil dels cargols. Persevera en el teu sofà de coixins relaxants i esponjosos; canvia de postura per agafar la cervesa, les pipes o les crispetes —si tens l’oportunitat, fes que algú te les serveixi— escarxofat o arraulit, tapa’t amb una manta o amb un llençol fins el nas; i intenta transformar la teva vida amb el teu comandament a distancia. És impressionat tot el que es pot fer amb un comandament a distància, oi? No escriguis ni pensis ni parlis, correries massa riscos, no val la pena…. què vols canviar? No val la pena ruc, si la teva autoestima no és pas més alta que el fang que trepitges. Ruc, ruc, més que ruc! Uf, no saps com me n’he quedat, de tranquil. Necessitava dir-t’ho però no sabia com. Ei!!! Encara estàs aquí? Disposat a ser enterrat/a sota un al•luvió de retrets. Si encara estàs aquí ets un masoquista. Sou molts, sí, veig que tots m’heu seguit. La qual cosa em confirma una altra de les meves tesis: el masoquisme és la pedra angular de la nostre societat. Si tots fossin sàdics, què seria de nosaltres? Cal que hi hagi masoquistes que satisfacin els impulsos dels sàdics. Els catalans, sense anar més lluny, som un poble amb una important tendència masoquista: en Mourinho ens va posar el dit a l’ull i ens va agradar, i en Franco ens va enfonsar un dit al… i a molts també els va agradar…
Ah…una cosa…se’m oblidava! Sigueu obedients! Obeïu! Obeïu! Obeïu als vostres pares, a l’espòs, a l’esposa, al cap de l’oficina, a l’encarregat de la fàbrica, al president del govern i al president de l’escala, al vostre cuidador psiquiàtric, a la Guardia urbana, a la policia local, als Mossos i a la Benemèrita, obeïu a qui estigui per damunt vostre…perquè tot i que una veu interior subversiva us digui el contrari, tot ho fan pel vostre bé. Desagraïts!!!
Escolteu, sempre i abans que res, les veus de fora, aquest és el manament que us dono, la vostre opinió, el que penseu —com ja sospitàveu— no té el més mínim valor ni fonament.
Però ara us diré una cosa maca: no sou tan imbècils com semblàveu a primer cop d’ull. Fa ràbia, oi? Per fi surt alguna cosa potable de la vostre ànima. O potser penseu que només Mefistófeles va vendre la seva ànima al diable? Odia’m, odia’m… treu la teva ràbia, ja és hora. Portaves molt de temps sense sentir això. Mai és tard per reaccionar. Honra’t a tu mateix i treu la teva ràbia. He hagut de tractar-te com un imbècil perquè reaccionis. Sí, sí, ara comences a ensenyar-me les dents, estic passant-m’ho bé. La ràbia, maleïda, què fàcil és criticar la Pantoja o riure’s de la nit de noces de la duquessa d’Alba o del pentinat horrorós de la veïna de l’àtic o de la cara de Mister Bean del ex-president del govern; i què difícil és sortir del: si no fos per…, si tingués diners…, si tingués temps… Però quan toca enfrontar-te al destí ets un cagat. Res de res.
Sort que has reaccionat i tornes a estar viu, estava fart de tant pacifisme mesquí, la meva mare tot ho recobria amb les seves mentides… pretenia estar bé amb tothom; i jo m’he sentit sempre com un franctirador que cerca desesperadament la veritat.
Tota família té un mort tancat dins un armari, quin és el teu? T’avergonyeix? Si no ho saps para de llegir-me i no continuïs fins que no el trobis. Encara que no el pronunciïs a viva veu el mort estarà allà, sempre està allà, generació rere generació. Però si parles es momificarà, o si més no, no es podrirà. Quan trobis el teu mort o el vulguis trobar: escriu-me, estic cansat d’escriure sempre jo, d’escriure en el buit, necessito comunicar-me amb altres ànimes. Si la literatura és comunicació i t’agrada la literatura, per què cony no et comuniques?
No has sentit mai que en la teva ànima hi ha una habitació segellada a pany i forrellat on mai no hi ha tingut accés ningú. Doncs jo necessito obrir aquesta cambra, vols fer-ho amb mi?
Però ves en compte amb el que dius, a qui ho dius i com ho dius. No vull que us passi com a mi que vaig de consell en consell, d’advertència en advertència, de mòdul en mòdul, d’electroshock en electroshock,.
Els psiquiatres que m’envolten, no dic que no siguin bona gent, d’opinions n’hi ha per donar i per vendre, però en general pensen que la veritat és una vel•leïtat adolescent, un infantilisme, un acte d’imaginació manicomial subversiva. Que no us passi com a mi o la veritat us arruïnarà, i acabareu entre quatre parets, sobreeixits de medicació i amb la consciència mig anestesiada.
Us haig de deixar, és l’hora de tancar el llum i anar a fer nones. Sento les passes del vetllador. Recordeu, ningú ha de saber el vostre nom ni que heu parlat amb mi.
Jaume Piquet 