Primer Premi poesia certamen Somnis Daurats 2012
M’agradaria despullar-te
i que em despullessis, tu, també.
I no em refereixo
a despullar-nos de cos —que
també m’agradaria …I no saps quant! —
M’agradaria despullar-te d’ànima,
i que em despullessis, tu, també.
Saber que en el que sóc,
tinc una nova pell comprenent-me,
un tel que em mira i em diu amb un fil de veu,
com un pensament xiuxiuejant:
“És tan bonic el que veig!”
M’agradaria despullar-te
i que em despullessis, tu, també.
Aleshores,la meva mirada plena de tu exclamaria :
“És molt bonic el que veig!”
I deixaria de banda pensaments de la mena:
“És massa bonic per a mi el que veig o
és massa elevat per a mi el que veig.“
Podria sentir que l’ànima
que parla des del cos que més adoro,
pot dir, ella també :”És molt bonic el que veig!”
El vell savi a manera d`exhortació
sempre em deia:
“Podria ser una mica més amable amb vostè mateix!”
M’agradaria despullar-te
i que em despullessis tu, també.
Però, com puc ser amable amb mi
si encara no m’has mirat?
És que no ho saps
que per ser amable amb mi mateix
abans haig de ser mirat!
I no vull una mirada que miri, no!
—… potser et demano massa!—
Vull la mirada que crea,
tu em miraràs i em crearàs,
jo et miraré i et crearé….
No he trobat una forma més bonica de fer l’amor.
M’agradaria despullar-te
i que em despullessis, tu, també.
No és això estimar?
desgranar l’ànima en milions d’àtoms,
electrons, partícules elementals, fonamentals, immaterials,
hormonals, sexuals, espirituals, carnals, infinitesimals!;
ser i no ser amb tu —sóc i no sóc,
deia l’alta mística de Joan de la Creu —.
Amb tu vull perdre el meu cos
per retrobar-me amb el teu, i havent-te retrobat,
sentir que el meu també és flamant.
M’agradaria despullar-te
i que em despullessis, tu, també.
No és això estimar?Si no és així
digues-m’ho, que jo no ho sé!
M’enganyo quan la por
m’atura al llindar de l’abisme,
i el cap em diu tantes bones raons enraonades!
Tot, perquè no alci el vol al teu costat!
Aprendré a volar encara que no sàpiga com es fa !
La meva única virtut —que mai és del tot lúcida —
consisteix en traçar camins de solitud.
M’agradaria despullar-te
i que em despullessis tu, també.
Despullar-nos no és més
que una forma d’inventar-nos
amb la pell que sempre hem somiat
i que els anys, ai, els anys! Mentiders…!
Ens han fet creure que mai no havia existit.
Jaume Piquet 