El tic –tac del rellotge al darrera, el mirall del temps endavant. Cabells blancs que treuen el cap i els anys lliscant per un pendent …La pujada?amors turgents , carnalitats que apuntaren l’ infinit, algunes glories ,efímeres; poques …Moltes menys que de nen va imaginar. L’ eternitat se li escolava, una i altra vegada , per les esquerdes dels seus dits i amarava el terra amb una sensació de fracàs. Sempre havia volgut ser diferent al pare i ara, ara què?… Encara que fos un espectre necessitava el seu trist sentit de mortalitat.
El pare sabia posar una cosa darrera l’ altre, tic-tac ,tic-tac, sabia mirar el mirall, pentinar-se els cabells blancs, els pocs cabells blancs que restaven dempeus. I ell es tapava les orelles amb les mans per no sentir el tic-tac, mirava l’ esquena del vell, encorbada pel pes dels anys portats sense pena ni glòria, la seva parla pastosa,els seus silencis trenats d’ Alzheimer i saviesa; pensava: ara és la meva, o ara o mai ,atraparé l’ eternitat, serà la meva darrera oportunitat per comunicar-me amb els Deus.
Volia saber que hi havia darrera del mirall , no era pas cosa d’ ara de sempre ho havia cercat ;en el seu darrer llibre “La teologia del mirall” reflexionava sobre aquesta investigació impossible. .. tot allò, a ulls d’ ara ,havia estat una vida perduda:un mirall sense retorn, un mirall trencat , un mirall que tan sols reflectia possibilitat ; necessitava mirar el pare , enfrontar-se al mirall d’ una vegada i per sempre ; però sobretot al seu tic –tac.
Jaume Piquet 