Societats inútils

          Segon premi certamen Somnis Daurats 2012

Si vis pacem para bellum”
Aquest relat conté una dosis molt alta de radioactivitat, encara que no el llegeixis, encara que el deixis en una lleixa del menjador, damunt la tauleta de nit o en la pica de marbre del lavabo ribetejada d’ocre i de blau. Molt probablement et contaminarà el cervell, t’escrostonarà la pintura del passadís de casa i t’enfosquirà el rostre amb un color negre fumat que la majoria de gent —segurament tu també— considerarà horrorós. Si tens, per exemple, un canari que refila, un periquito australià o un lloro del Senegal no seria estrany que a l’endemà els trobessis morts en un racó de la gàbia, erts com un fus. El mateix s’esdevé amb les tortugues californianes, els ratolins de bosc i els conillets d’Índies. Els mamífers superiors resisteixen més temps: els gossos, els porquets tailandesos i les fures domèstiques sobreviuen unes tres setmanes; els gats negres —no sé encara el perquè— s’adapten sense problemes als efectes de la irradiació.
Però potser les meves paraules et produeixen l’efecte contrari al desitjable en una persona normal; i aquestes mateixes advertències, contra tota prudència i sentit comú, t’animen a prosseguir amb la lectura. Si ho fas, si has arribat a la desena línia, novament t’adverteixo que no segueixis, no vull fer-me responsable de cap desgràcia —entre els humans no em consta cap desenllaç fatal però m’han referit molts casos de malestars corporals i psíquics amb símptomes similars a una intoxicació —.
Ara que encara hi ets a temps, crema’l, llença’l per la finestra o al contenidor, deixa’l dissimuladament en un banc de l’andana de Renfe Rodalies o del metro. Encara millor, entrega’l a una persona que odiïs profundament. Fes-li creure que és un magnífic regal destinat a construir un pont de reconciliació entre vosaltres dos —pot ser la parella que et va deixar per un altre, l’amic o amiga que es va embolicar amb l’ésser que més estimaves o qualsevol altra persona que mai no ha cregut en les teves possibilitats; la venjança és un fet tan íntim i personal que em sembla de mal gust ficar-me en les teves aversions particulars —.
La venjança sempre ha de comptar amb un component de sorpresa. Un ganivet, sense anar més lluny, si vol ser eficaç en la missió que té encomanada, sempre s’ha de procurar clavar per l’esquena i a traïció, si pot ser quan la nostre víctima espera de nosaltres una abraçada o un somriure… Aleshores, cata-clac! Al canyet! La traïció és el component essencial que basteix la moral d’una nació, sense aquest fonament tot s’aniria en orris. Coneixes algun país o imperi que no estigui basat en la traïció? Jo, ni un de sol, i m’he documentat molt.
Busca un culpable per la falta de sentit de la teva vida, no pensis que ho tens fàcil, en Zapatero i l’Aznar, no obstant això, varen ser enviats de Déu per aplanar-nos el camí, però poden ser uns altres —els qui escullis lliurement— però sobretot tingues en compte aquesta consigna sagrada: la responsabilitat de la teva vida mai ha de recaure en tu.
La mediocritat t’assegurarà una vida molt més llarga i sense entrebancs, si enmig d’aquesta vida anodina teniu ocasió de trair algú, ja sigui familiar o amic, enhorabona. Per això mateix no em segueixis llegint, et ficaràs en problemes; per viure mitjanament feliç, es important saber-te enganyar. Però què t’haig de dir que no sàpigues! Tu que t’enganyes tres-centes vegades al dia; tu que no saps ni qui ets ni què vols; tu que t’has allunyat completament dels teus somnis perquè no et proporcionaven diners… tu que necessites drogues, medicació pels nervis; tu que xateges tota la nit perquè no saps què fer amb la teva soledat… què t’haig d’explicar que ja no sàpigues.
Què esperes d’aquest escrit, què esperes? Digues! La veritat…una esperança, paraules que et recordin el que tu ja saps, una ret de línies que s’entrellacen? No, de mi no ho obtindràs. M’agrada la gent que, com tu, no fa res de res amb la seva vida; m’agrada la consciència de les meduses i el ritme àgil dels cargols. Persevera en el teu sofà de coixins relaxants i esponjosos; canvia de postura per agafar la cervesa, les pipes o les crispetes —si tens l’oportunitat, fes que algú te les serveixi— escarxofat o arraulit, tapa’t amb una manta o amb un llençol fins el nas; i intenta transformar la teva vida amb el teu comandament a distancia. És impressionat tot el que es pot fer amb un comandament a distància, oi? No escriguis ni pensis ni parlis, correries massa riscos, no val la pena…. què vols canviar? No val la pena ruc, si la teva autoestima no és pas més alta que el fang que trepitges. Ruc, ruc, més que ruc! Uf, no saps com me n’he quedat, de tranquil. Necessitava dir-t’ho però no sabia com. Ei!!! Encara estàs aquí? Disposat a ser enterrat/a sota un al•luvió de retrets. Si encara estàs aquí ets un masoquista. Sou molts, sí, veig que tots m’heu seguit. La qual cosa em confirma una altra de les meves tesis: el masoquisme és la pedra angular de la nostre societat. Si tots fossin sàdics, què seria de nosaltres? Cal que hi hagi masoquistes que satisfacin els impulsos dels sàdics. Els catalans, sense anar més lluny, som un poble amb una important tendència masoquista: en Mourinho ens va posar el dit a l’ull i ens va agradar, i en Franco ens va enfonsar un dit al… i a molts també els va agradar…
Ah…una cosa…se’m oblidava! Sigueu obedients! Obeïu! Obeïu! Obeïu als vostres pares, a l’espòs, a l’esposa, al cap de l’oficina, a l’encarregat de la fàbrica, al president del govern i al president de l’escala, al vostre cuidador psiquiàtric, a la Guardia urbana, a la policia local, als Mossos i a la Benemèrita, obeïu a qui estigui per damunt vostre…perquè tot i que una veu interior subversiva us digui el contrari, tot ho fan pel vostre bé. Desagraïts!!!
Escolteu, sempre i abans que res, les veus de fora, aquest és el manament que us dono, la vostre opinió, el que penseu —com ja sospitàveu— no té el més mínim valor ni fonament.
Però ara us diré una cosa maca: no sou tan imbècils com semblàveu a primer cop d’ull. Fa ràbia, oi? Per fi surt alguna cosa potable de la vostre ànima. O potser penseu que només Mefistófeles va vendre la seva ànima al diable? Odia’m, odia’m… treu la teva ràbia, ja és hora. Portaves molt de temps sense sentir això. Mai és tard per reaccionar. Honra’t a tu mateix i treu la teva ràbia. He hagut de tractar-te com un imbècil perquè reaccionis. Sí, sí, ara comences a ensenyar-me les dents, estic passant-m’ho bé. La ràbia, maleïda, què fàcil és criticar la Pantoja o riure’s de la nit de noces de la duquessa d’Alba o del pentinat horrorós de la veïna de l’àtic o de la cara de Mister Bean del ex-president del govern; i què difícil és sortir del: si no fos per…, si tingués diners…, si tingués temps… Però quan toca enfrontar-te al destí ets un cagat. Res de res.
Sort que has reaccionat i tornes a estar viu, estava fart de tant pacifisme mesquí, la meva mare tot ho recobria amb les seves mentides… pretenia estar bé amb tothom; i jo m’he sentit sempre com un franctirador que cerca desesperadament la veritat.
Tota família té un mort tancat dins un armari, quin és el teu? T’avergonyeix? Si no ho saps para de llegir-me i no continuïs fins que no el trobis. Encara que no el pronunciïs a viva veu el mort estarà allà, sempre està allà, generació rere generació. Però si parles es momificarà, o si més no, no es podrirà. Quan trobis el teu mort o el vulguis trobar: escriu-me, estic cansat d’escriure sempre jo, d’escriure en el buit, necessito comunicar-me amb altres ànimes. Si la literatura és comunicació i t’agrada la literatura, per què cony no et comuniques?
No has sentit mai que en la teva ànima hi ha una habitació segellada a pany i forrellat on mai no hi ha tingut accés ningú. Doncs jo necessito obrir aquesta cambra, vols fer-ho amb mi?
Però ves en compte amb el que dius, a qui ho dius i com ho dius. No vull que us passi com a mi que vaig de consell en consell, d’advertència en advertència, de mòdul en mòdul, d’electroshock en electroshock,.
Els psiquiatres que m’envolten, no dic que no siguin bona gent, d’opinions n’hi ha per donar i per vendre, però en general pensen que la veritat és una vel•leïtat adolescent, un infantilisme, un acte d’imaginació manicomial subversiva. Que no us passi com a mi o la veritat us arruïnarà, i acabareu entre quatre parets, sobreeixits de medicació i amb la consciència mig anestesiada.
Us haig de deixar, és l’hora de tancar el llum i anar a fer nones. Sento les passes del vetllador. Recordeu, ningú ha de saber el vostre nom ni que heu parlat amb mi.

Oració al pare imperfecte

 

Segon premi  poesia Sant Jordi de Can Gravat 2012

Dedicat a tots aquells pares que, dia rere dia i tan honradament com poden, intenten arribar a fi de mes…

Avui he dit i em dic:
dóna-li pau al pare,
ocupa’t d’allò que et llegà,
però també del que tant t’esperaves
i mai vas veure.
Honra les seves promeses sagrades,
i aquelles que, a ulls d’ara,
et resulten del tot profanes…
Honra allò que va concloure,
i el que, encara avui,
resta sense principi ni final…

Comença allà on
el pes feixuc del temps,
un dia, no fa pas molt,
li impedí recomençar.
Redreça la seva esquena vinclada!
Encamina’t a la riba dels seus desigs,
capbussat en un pou d’aigües tranquil•les,
banyat en el vívid somni del que
ni tan sols va somiar.

La teva vida s’inicia
en l’obra de si mateix no escrita,
posa-li paraules!
mira-la sense preses!
i fes, d’una vegada per totes, l’obra teva!
Prou de lamentacions!,
judicis,
baralles,
i tantes ràbies absurdes…!

Has d’entendre que tot és metàfora i
res no existeix ni perdura
i que el pare nostre
—el pare que tinc clavat dins—
sí, el teu també;
el teu …
el meu…
el vostre, el d’ells, el de tots…!
es nodreix
dels teus propis actes en la terra.

No tinguis presa, no!
Ni t’arrapis a la molsa
que creix en mots obacs
ni en la boira que entela la llum.
La veritat —en tens la meva promesa—
es nodreix de paraules invisibles
en ventres solitaris.

No tinguis presa i
tot et serà donat,
han de ser lentes les hores.
Molt lentes…
Ahir,
en nombrar-me l’eternitat,
em vaig adormir en l’arena blanca
d’un rellotge de sorra,
pretenia… aturar el temps!

No tinguis presa,
i tot et serà donat.

El mur és a les heures
el que el silenci a la nit,
obre camins
on només florien solituds.

La ciutat histèrica

Nac-Tavarg,Histeros o la ciutat histèrica.
(Homenatge a Italo Calvino)
Guanyador del tercer certamen Sant Jordi de
Cal Gravat, 2011.

— Nac-Tavarg és una ciutat que viu al cor de qualsevol ciutat, sempre és de dia fins i tot quan el sol declina i la foscor s’ apodera dels seus carrers i places.
Qualsevol detall efímer per exemple: el so d’ una fulla que xoca contra el terra, adquireix una rellevància extrema i dramàtica, esdevé el centre de tota mena de comentaris i apassionats punts de vista, discutits en l’ àgora de la ciutat on prenent part la majoria d’estaments polítics. En canvi, fets de màxima importància, com un incendi, la invasió d’ una nació enemiga, una plaga mortal, un terratrèmol que sacseja els murs de tot edifici…Troben el mutisme ferri com a única resposta, com si el fet, a força de no nombrar-lo, mai no hagués existit…
Totes les dones de Nac-Tavarg es pensen que són bellíssimes, i n`hi ha que, efectivament, ho són, però d’altres són guerxes, guenyes, calbes, tortes, orelludes, nassudes, desmanegades, geperudes …. Com a tot arreu; però en aquesta ciutat … totes es consideren perfectes, en un narcisisme bell i fràgil com la porcellana; totes es creuen de tal manera la seva monumentalitat que els ulls dels qui les miren les jutgen com elles mateixes s’ imaginen.
Dimarts, dimecres i dijous, els homes, a partir de la seva majoria d’ edat són reis, cadascun és rei de tota la ciutat, sense que això provoqui cap incident destacable. Dimarts, dimecres i dijous tots les dones a partir de la majoria d’ edat tenen un rei per coronar. Divendres, dissabte, diumenge i dilluns fins les 12 de la nit totes les dones sense excepció governen sobre el rei que han coronat. Cadascuna n’ ha escollit un. Aquesta és una llei primordial i la única que funciona….fora d’ això a Nac-Tavarg no hi ha reglament, la llei en general està molt mal vista; tots els fets ,des del més transcendent al més banal ,es regulen a partir del cicle hormonal …Per exemple dos cops al més les dones es tornen bruixes i participen en aquelarres, dotze dies a l’ any es transmuten en sirenes i provoquen terribles estralls, sobretot, entre pescadors i mariners en general que, embogits amb els seus cants, malauradament molts cops, s’ ofeguen.
El temps no es comptabilitza en minuts , ni en hores, ni tan sols en dies o setmanes…Sinó en instants eterns…Moments on la seva exquisida sensibilitat, porosa com una esponja, viu un èxtasi místic, més fora que dins el temps ordinari. Deu segons d’ eternitat equivalen a sis anys de vida terrenal…Un segon de comunicació angelical son similars a vint-i- cinc anys, un poema que faci posar la pell de gallina és igual a tres mesos de vida pedrestre; en el frontispici de la muralla de la ciutat hi ha un còmput que calcula, fil per randa, aquestes equivalències.
Si per exemple vas pel carrer i preguntes quina hora és, et miren com si fossis imbècil i et diuen que el temps és etern, com si fos una obvietat, i demanar l’ hora una pregunta inadequada.
Histeros es una ciutat però amb el temps t’ acabes adonant que és una societat secreta. Com la màfia xinesa no es veu, ningú no la coneix però tothom sap que hi és. Aquesta discreció invisible és la causa de la seva pervivència, però també, de la fascinació que provoca.
Histeros es divideix en barris: el barri de les dones nues, el barri de les dones de vermell , el barri de les dones amb cabell escarolat , el barri de les dones amb el cabell llis, el barri de les monges, el barri de les dones tigresses, el barri de les de tacó alt, el barri de les de tacó baix, el barri de les pèl-roges, el barri de les morenes, el barri de les rosses, el barri de cal Gravat …. (com podeu veure els homes , si més no pel que fa a la organització urbanística i sectorial de la ciutat, són un zero a l’ esquerra).
Les histèriques, així es com s’ anomenen les ciutadanes d’ Nac-Tavarg no viuen en un lloc fix…Cada dos dies canvien de barri. Dilluns poden anar nues, dimecres anar vestides de monja, divendres amb parracs de tigressa, diumenge amb tacons altíssims…Els homes organitzats en comissions van voler regular aquest tumultuosos esdeveniments però van topar amb una rotunda oposició. Van intentar reglamentar aquests comportaments disbauxats; la història, cíclica com és, sempre havia topat amb aquestes tendències correctores; de manera efímera, van aconseguir sotmetre algunes dones als codis masculins, però es van adonar que les dones així sotmeses, els avorrien sobiranament … De manera que quatre dies després van derogar la llei que pocs dies abans havien instaurat.
Els homes que no les intenten comprendre viuen desterrats en presons imaginàries, semblen ratolins intentant fer giravoltar una sínia, sense cap altre objectiu que giravoltat la roda.
Als homes que assagen de comprendre el caràcter ondulatori de les histèriques o si més no així ho fan veure, els anomenen “poetes”; estan molt ben considerats socialment; són fàcils de trobar, són personatges curiosos que es reuneixen a les places principals de cada barri; es dediquen, en cos i anima, a esfullar pètals blancs mentre proclamen en veu alta:” m’ estima … no m’ estima … m’ estima … no m’ estima…”

El Gran khan fascinat per les paraules de Marco va tenir una lleu erecció, les dones del seu harem de tan complaents començaven a avorrir-lo. Volia instaurar aquell ordre de dones irreductibles al seu regne; fins i tot va pensar enviar els seus serveis secrets per emetre un informe i així planificar un regne com aquell ….

— Totes les perruqueries, centres de manicura i massatge són sufragats enterament per l’ estat; en els carrers hi ha pantalles gegantines on poderosos projectors emeten escenes interminables, de conflictes també interminables de personatges de la premsa del paper couché : la Belen Esteban amb el Jesulin i la Campa; en Julian amb la seva ex i la Pantoja…en els intermedis sona la musica de Julio Iglesias o David Bisbal…
—Ha degut ser molt dur per vostè —va exclamar el vell Gran Khan…
En el segle passat —continuà Marco Polo sense tenir en compte l’ apreciació del Gran Khan — les ànsies de immaterialitat varen reduir les monedes d’ or i de plata a targetes de crèdit , les finances de la ciutat, en pocs dies va entrar en una crisis duradora que va estendre’s com la pólvora per moltes ciutats…de manera que des d’ aquell dia la moneda d’ intercanvi entre les persones varen ser els poemes d’ amor…tothom coneix Pessoa , Benedetti, Lorca, Borges, Martí i Pol, Machado, Neruda, Hernandez, Foix, Leveroni, de Castro…com si guardessin parentesc amb la família.
A partir d’ aquest punt d’ inflexió en l’ historia de la ciutat; la gent , com vostè pot suposar es va submergir cada vegada més en paradisos absolutament imaginaris , el més poderós no és qui té més béns ( els béns a Nac-Tavarg des de la Gran crisis del Cinquè Mil•lenni, es varen abolir) sinó el qui té més Seductiopatética ,com diuen ells, paraula que designa la capacitat de seduir a través d’ un poema.
A Nac-Tavarg la gent en general sempre parla de desigs i de somnis …però amb una particularitat: són desigs que mai no es realitzen: la llei de manera clara així ho expressa ; l’ estructura gramatical que més podeu escoltar pels carrers de la ciutat es: “sinó fos que…”; es més, si un membre de la ciutadania realitza un desig automàticament es desterrat, resulta massa incòmode i pertorbador per l’ ordre establert , a Nac-Tavarg hi ha absoluta llibertat per somiar, pensar ,imaginar i dir el que et plagui, això si, dur-ho a la practica està molt vigilat…
L’ adolescència dura fins els 110anys aproximadament i es lògic sinó realitzen els seus desitjos sempre queden en una fase infantiloide….
—Ho entenc , ho entenc — va dir el gran Khan ….continuï si us plau…
En el segle passat es va donar el cas d’ una parella que, d’amagatotis i burlant les lleis de l’ estat, va aconseguir dur a la pràctica alguns dels seus somnis ( la censura històrica ha esborrat tota mena de detalls al respecte), consegüentment varen madurar, però varen ser delatats pels seus veïns i, en un tres i no res , desterrats i considerats extremadament perillosos per l’ educació moral dels seus conciutadans…
—Interessant , segueixi…
—Es l’ únic lloc del món on les histèriques conviuen amb els obsessius…aquests darrers s’ han adaptat a l’ impossibilitat de reglamentar la vida de la histèrica…
La histèrica sempre diu: la profunditat és superfície, la nit és el dia , ploro perquè ric, la mort és vida…i moltes altres paradoxes que només es poden entendre des d’ estudis cabalístics i càlculs metafísics basats en la Teoria Quàntica del Camp Corb.
Per evitar conclusions precipitades basades en premisses inadequades en relació a l’ objecte d’ estudi que estem tractant, per les nits ressonen unes veus metàl•liques que sobrevolen tota la ciutat proclamant:”conformeu-vos , allò que és, és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !! conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !!conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !!”
Estudis estadístics de l’ Excel•lentissim Ajuntament d’ Nac-Tavarg han confirmat que des que s’ ha pres aquesta mesura sanitària, efectivament, hi ha molts menys col•lapses mentals.
Les ciutadanes d’ Nac-Tavarg mai no caminen en línia recte, ningú no pot preveure la seva trajectòria, sense un risc elevat d’ equivocar-se ; quan parlen no utilitzen ni punts, ni comes… l’ únic signe que utilitzen és l’ interrogació: tot el dia s’ estan qüestionant tot, absolutament tot! Menyspreen l’ àlgebra, l’ anàlisi, la mecànica la seva assignatura predilecte és l`amor perquè diuen que d’ estimar mai no en sabran prou…
—Molt interessant!
—De debò,mestre La Khan?
—Per avui ens quedem aquí !—va rubricar el Gran Khan ;aleshores va recolzar el seu cap en el respatller de la butaca i va acomiadar com cada dijous a Marco Polo. Va mirar les motllures del sostre amb mirada de xacal i va escriure la frase que el va fer cèlebre : “la histèrica busca un amo sobre qui regnar”.
Mai no va dir que va ser Marco qui va davallar al fons de la ciutat, amagada al cor de qualsevol ciutat, qui li va revelar el secret.

Desig en masculí.
L’home besa els teus pits, lentament, amb la poca lentitud que sap, amb tota la lentitud sagrada i possible, amb aquella lentitud que li permet besar-te mentre besa els teus pits. A vegades els seus llavis s’apropen a tu, a vegades s’apropen a l’aureola terràqüia i rosada dels teus mugrons, a vegades no és ell qui et besa, a vegades és ell, a vegades és ell moltes vegades, a vegades et besa aquell home que els teus pits varen constituir. A vegades et besa a tu, a vegades es besa a ell, a vegades besa la meravellosa trajectòria incerta entre els teus pits i ell, a vegades besa la distancia entre tu i els teus pits i el temps s’atura.
Mira el teus pits en uns pits qualsevols i en qualsevol pit. Tu el mires quan et mira i el seu desig de caragola et crea de nou i t’inventa en cent mil infàncies: el primer dia del primer amor, l’incandescència de la pell, carícies prohibides, petons majúsculs en majúscula, la frescor de l’intimitat naixent en el jardí dels clars de lluna, nueses i somnis compartits, l’alegria senzilla de la natura, l’esclat del sol en un dia imprecís, la bessonada prodigiosa d’or i de plata, el sublim altar a l’Altíssim, un monument suprem a Venus; i després, sense pressa, però expectant, desitja que, recíprocament,
l’engendris tu, i néixer i renéixer perquè tu, sense saber-ho, o potser no, no ho sé, visquis en ell .
L’home mira el que hi ha de tu en cada pit. Una suor freda llisca sensual per les teves sines turgents i l’esbós dels teus ulls en els mugrons graten el cel.
El vostres cossos entren en una batalla a vida o mort on el plaer és la breu memòria de tots dos, dissipant-se. Canonades de flors neulint-se, després de quinze segons de glòria, es guarden eternament sota la pell.
“ Te’n recordes?”Ningú no t’ha estimat tant ni ha estimat tant els teus pits…Ell els va dibuixar, primer amb el cap, després amb la tendresa del tou dels seus dits; la seva llengua és el pinzell que els dóna color; coneix perfectament tots els matisos del verd, del rosa i del blau! Quan ha acabat contempla la distància entre tu i ell.
Hi ha més alt honor que ser creador d’allò impossible de ser posseït!
Es poden atrapar les paraules?
I l’amor ?
Però ara no et té, ni et pot tocar; fa tant de temps que, a penes, pot endevinar el teu rostre …
Cada matí quan es desperta compta el dia que el vas deixar, i besa la teva foto damunt la tauleta, avui per exemple és el dia 3.336, i no pas dissabte 26 de març del 2011.
I amuntega un trist poema d’ amor damunt de milers de poemes en un farcell ,entortolligats amb una goma de pollastre…
I et cerca…Tal vegada d’una manera que et resultarà estranya: l’home superposa els teus pits en tots els pits mundials, busca pits impossibles que creïn i que ell pugui crear; jo creo ,tu crees, nosaltres creem ….Mira el cel i pronuncia: ”te’n recordes”, però elles
(em refereixo a les dones del món que hi ha en tu), no diuen res; han deixat de crear i tot és nebulós i trist; pits delirants, pits voladors, pits aquàtics en forma de peix, pits de llet merengada, pits del color del blat, pits verds, pits de xocolata, pits sensuals i dignes amb ales de colometa, pits que el salvin de l’ abisme de si mateix,…Però mai no ets tu ,ni el tresor del teu pit.
Aleshores la por que no t’oblida, precisament l’empeny a oblidar-te, encara que,
( rumia entre si quan pensa en tu que és gairebé sempre); mai pot ni deu .
Cec, desesperat, cerca la teva aureola terràqüia en tots els pits del món… Si no et té qualsevol pit semblant al teu ets tu. Qualsevol pit igual a tu és un tresor.
L’home, ja cansat perquè s’ha fet gran, s’adorm sota l’ ombra de l’oblit i dels teus pàmpols de deessa núbil, mentre somia la meravella i el dubte de continuar besant-te… La nostàlgia els esbossa de nou: erectes, saborosos, tendres, ametllons de primavera…Humitejats a ran de la seva boca:”te’n recordes?” et diu amb un somriure murri.
En el cementiri el vell saluda, com cada tarda, al vigilant jubilat, i resa dos parenostres.
S’ agenolla davant el marbre Trementí que li retorna la seva imatge i mentre tu encara dorms et regala tres rosses de sang ; “te’n recordes”, exclama de nou com si pugessis respondre.
En la seva vida ho ha fet tot per oblidar-te i com més s’allunyava més a prop teu venia; t’ha descobert en miratges de pells rosades, en oceans de besties fantàstiques i sirenes, entre naufragis de cames interminables i passions sense retorn. T’han aviat emergies tan aviat t’esborrava……
Són dones molt a prop teu, totes elles estimadíssimes; no pot veure res a través dels seus propis ulls, només estima allò que tu vares estimar!
Mai no t’has preguntat perquè totes duien la melena llarga i escarolada i feien un posat sensual i distingit tan semblant al teu? Com si fossin de fang va modelar el seu caràcter, la seva manera de vestir; no podia ser d’un altra manera: tenia només un desig i la resta dels seus anys per abastar-lo.
Clàudia , si t’explico tot això és perquè el puguis perdonar si encara no ho has fet …

Nac-Tavarg,Histeros o la ciutat histèrica.
(Homenatge a Italo Calvino)
Guanyador del tercer certamen Sant Jordi de
Cal Gravat, 2011.

— Nac-Tavarg és una ciutat que viu al cor de qualsevol ciutat, sempre és de dia fins i tot quan el sol declina i la foscor s’ apodera dels seus carrers i places.
Qualsevol detall efímer per exemple: el so d’ una fulla que xoca contra el terra, adquireix una rellevància extrema i dramàtica, esdevé el centre de tota mena de comentaris i apassionats punts de vista, discutits en l’ àgora de la ciutat on prenent part la majoria d’estaments polítics. En canvi, fets de màxima importància, com un incendi, la invasió d’ una nació enemiga, una plaga mortal, un terratrèmol que sacseja els murs de tot edifici…Troben el mutisme ferri com a única resposta, com si el fet, a força de no nombrar-lo, mai no hagués existit…
Totes les dones de Nac-Tavarg es pensen que són bellíssimes, i n`hi ha que, efectivament, ho són, però d’altres són guerxes, guenyes, calbes, tortes, orelludes, nassudes, desmanegades, geperudes …. Com a tot arreu; però en aquesta ciutat … totes es consideren perfectes, en un narcisisme bell i fràgil com la porcellana; totes es creuen de tal manera la seva monumentalitat que els ulls dels qui les miren les jutgen com elles mateixes s’ imaginen.
Dimarts, dimecres i dijous, els homes, a partir de la seva majoria d’ edat són reis, cadascun és rei de tota la ciutat, sense que això provoqui cap incident destacable. Dimarts, dimecres i dijous tots les dones a partir de la majoria d’ edat tenen un rei per coronar. Divendres, dissabte, diumenge i dilluns fins les 12 de la nit totes les dones sense excepció governen sobre el rei que han coronat. Cadascuna n’ ha escollit un. Aquesta és una llei primordial i la única que funciona….fora d’ això a Nac-Tavarg no hi ha reglament, la llei en general està molt mal vista; tots els fets ,des del més transcendent al més banal ,es regulen a partir del cicle hormonal …Per exemple dos cops al més les dones es tornen bruixes i participen en aquelarres, dotze dies a l’ any es transmuten en sirenes i provoquen terribles estralls, sobretot, entre pescadors i mariners en general que, embogits amb els seus cants, malauradament molts cops, s’ ofeguen.
El temps no es comptabilitza en minuts , ni en hores, ni tan sols en dies o setmanes…Sinó en instants eterns…Moments on la seva exquisida sensibilitat, porosa com una esponja, viu un èxtasi místic, més fora que dins el temps ordinari. Deu segons d’ eternitat equivalen a sis anys de vida terrenal…Un segon de comunicació angelical son similars a vint-i- cinc anys, un poema que faci posar la pell de gallina és igual a tres mesos de vida pedrestre; en el frontispici de la muralla de la ciutat hi ha un còmput que calcula, fil per randa, aquestes equivalències.
Si per exemple vas pel carrer i preguntes quina hora és, et miren com si fossis imbècil i et diuen que el temps és etern, com si fos una obvietat, i demanar l’ hora una pregunta inadequada.
Histeros es una ciutat però amb el temps t’ acabes adonant que és una societat secreta. Com la màfia xinesa no es veu, ningú no la coneix però tothom sap que hi és. Aquesta discreció invisible és la causa de la seva pervivència, però també, de la fascinació que provoca.
Histeros es divideix en barris: el barri de les dones nues, el barri de les dones de vermell , el barri de les dones amb cabell escarolat , el barri de les dones amb el cabell llis, el barri de les monges, el barri de les dones tigresses, el barri de les de tacó alt, el barri de les de tacó baix, el barri de les pèl-roges, el barri de les morenes, el barri de les rosses, el barri de cal Gravat …. (com podeu veure els homes , si més no pel que fa a la organització urbanística i sectorial de la ciutat, són un zero a l’ esquerra).
Les histèriques, així es com s’ anomenen les ciutadanes d’ Nac-Tavarg no viuen en un lloc fix…Cada dos dies canvien de barri. Dilluns poden anar nues, dimecres anar vestides de monja, divendres amb parracs de tigressa, diumenge amb tacons altíssims…Els homes organitzats en comissions van voler regular aquest tumultuosos esdeveniments però van topar amb una rotunda oposició. Van intentar reglamentar aquests comportaments disbauxats; la història, cíclica com és, sempre havia topat amb aquestes tendències correctores; de manera efímera, van aconseguir sotmetre algunes dones als codis masculins, però es van adonar que les dones així sotmeses, els avorrien sobiranament … De manera que quatre dies després van derogar la llei que pocs dies abans havien instaurat.
Els homes que no les intenten comprendre viuen desterrats en presons imaginàries, semblen ratolins intentant fer giravoltar una sínia, sense cap altre objectiu que giravoltat la roda.
Als homes que assagen de comprendre el caràcter ondulatori de les histèriques o si més no així ho fan veure, els anomenen “poetes”; estan molt ben considerats socialment; són fàcils de trobar, són personatges curiosos que es reuneixen a les places principals de cada barri; es dediquen, en cos i anima, a esfullar pètals blancs mentre proclamen en veu alta:” m’ estima … no m’ estima … m’ estima … no m’ estima…”

El Gran khan fascinat per les paraules de Marco va tenir una lleu erecció, les dones del seu harem de tan complaents començaven a avorrir-lo. Volia instaurar aquell ordre de dones irreductibles al seu regne; fins i tot va pensar enviar els seus serveis secrets per emetre un informe i així planificar un regne com aquell ….

— Totes les perruqueries, centres de manicura i massatge són sufragats enterament per l’ estat; en els carrers hi ha pantalles gegantines on poderosos projectors emeten escenes interminables, de conflictes també interminables de personatges de la premsa del paper couché : la Belen Esteban amb el Jesulin i la Campa; en Julian amb la seva ex i la Pantoja…en els intermedis sona la musica de Julio Iglesias o David Bisbal…
—Ha degut ser molt dur per vostè —va exclamar el vell Gran Khan…
En el segle passat —continuà Marco Polo sense tenir en compte l’ apreciació del Gran Khan — les ànsies de immaterialitat varen reduir les monedes d’ or i de plata a targetes de crèdit , les finances de la ciutat, en pocs dies va entrar en una crisis duradora que va estendre’s com la pólvora per moltes ciutats…de manera que des d’ aquell dia la moneda d’ intercanvi entre les persones varen ser els poemes d’ amor…tothom coneix Pessoa , Benedetti, Lorca, Borges, Martí i Pol, Machado, Neruda, Hernandez, Foix, Leveroni, de Castro…com si guardessin parentesc amb la família.
A partir d’ aquest punt d’ inflexió en l’ historia de la ciutat; la gent , com vostè pot suposar es va submergir cada vegada més en paradisos absolutament imaginaris , el més poderós no és qui té més béns ( els béns a Nac-Tavarg des de la Gran crisis del Cinquè Mil•lenni, es varen abolir) sinó el qui té més Seductiopatética ,com diuen ells, paraula que designa la capacitat de seduir a través d’ un poema.
A Nac-Tavarg la gent en general sempre parla de desigs i de somnis …però amb una particularitat: són desigs que mai no es realitzen: la llei de manera clara així ho expressa ; l’ estructura gramatical que més podeu escoltar pels carrers de la ciutat es: “sinó fos que…”; es més, si un membre de la ciutadania realitza un desig automàticament es desterrat, resulta massa incòmode i pertorbador per l’ ordre establert , a Nac-Tavarg hi ha absoluta llibertat per somiar, pensar ,imaginar i dir el que et plagui, això si, dur-ho a la practica està molt vigilat…
L’ adolescència dura fins els 110anys aproximadament i es lògic sinó realitzen els seus desitjos sempre queden en una fase infantiloide….
—Ho entenc , ho entenc — va dir el gran Khan ….continuï si us plau…
En el segle passat es va donar el cas d’ una parella que, d’amagatotis i burlant les lleis de l’ estat, va aconseguir dur a la pràctica alguns dels seus somnis ( la censura històrica ha esborrat tota mena de detalls al respecte), consegüentment varen madurar, però varen ser delatats pels seus veïns i, en un tres i no res , desterrats i considerats extremadament perillosos per l’ educació moral dels seus conciutadans…
—Interessant , segueixi…
—Es l’ únic lloc del món on les histèriques conviuen amb els obsessius…aquests darrers s’ han adaptat a l’ impossibilitat de reglamentar la vida de la histèrica…
La histèrica sempre diu: la profunditat és superfície, la nit és el dia , ploro perquè ric, la mort és vida…i moltes altres paradoxes que només es poden entendre des d’ estudis cabalístics i càlculs metafísics basats en la Teoria Quàntica del Camp Corb.
Per evitar conclusions precipitades basades en premisses inadequades en relació a l’ objecte d’ estudi que estem tractant, per les nits ressonen unes veus metàl•liques que sobrevolen tota la ciutat proclamant:”conformeu-vos , allò que és, és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !! conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !!conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !!”
Estudis estadístics de l’ Excel•lentissim Ajuntament d’ Nac-Tavarg han confirmat que des que s’ ha pres aquesta mesura sanitària, efectivament, hi ha molts menys col•lapses mentals.
Les ciutadanes d’ Nac-Tavarg mai no caminen en línia recte, ningú no pot preveure la seva trajectòria, sense un risc elevat d’ equivocar-se ; quan parlen no utilitzen ni punts, ni comes… l’ únic signe que utilitzen és l’ interrogació: tot el dia s’ estan qüestionant tot, absolutament tot! Menyspreen l’ àlgebra, l’ anàlisi, la mecànica la seva assignatura predilecte és l`amor perquè diuen que d’ estimar mai no en sabran prou…
—Molt interessant!
—De debò,mestre La Khan?
—Per avui ens quedem aquí !—va rubricar el Gran Khan ;aleshores va recolzar el seu cap en el respatller de la butaca i va acomiadar com cada dijous a Marco Polo. Va mirar les motllures del sostre amb mirada de xacal i va escriure la frase que el va fer cèlebre : “la histèrica busca un amo sobre qui regnar”.
Mai no va dir que va ser Marco qui va davallar al fons de la ciutat, amagada al cor de qualsevol ciutat, qui li va revelar el secret.

Desig en masculí.
L’home besa els teus pits, lentament, amb la poca lentitud que sap, amb tota la lentitud sagrada i possible, amb aquella lentitud que li permet besar-te mentre besa els teus pits. A vegades els seus llavis s’apropen a tu, a vegades s’apropen a l’aureola terràqüia i rosada dels teus mugrons, a vegades no és ell qui et besa, a vegades és ell, a vegades és ell moltes vegades, a vegades et besa aquell home que els teus pits varen constituir. A vegades et besa a tu, a vegades es besa a ell, a vegades besa la meravellosa trajectòria incerta entre els teus pits i ell, a vegades besa la distancia entre tu i els teus pits i el temps s’atura.
Mira el teus pits en uns pits qualsevols i en qualsevol pit. Tu el mires quan et mira i el seu desig de caragola et crea de nou i t’inventa en cent mil infàncies: el primer dia del primer amor, l’incandescència de la pell, carícies prohibides, petons majúsculs en majúscula, la frescor de l’intimitat naixent en el jardí dels clars de lluna, nueses i somnis compartits, l’alegria senzilla de la natura, l’esclat del sol en un dia imprecís, la bessonada prodigiosa d’or i de plata, el sublim altar a l’Altíssim, un monument suprem a Venus; i després, sense pressa, però expectant, desitja que, recíprocament,
l’engendris tu, i néixer i renéixer perquè tu, sense saber-ho, o potser no, no ho sé, visquis en ell .
L’home mira el que hi ha de tu en cada pit. Una suor freda llisca sensual per les teves sines turgents i l’esbós dels teus ulls en els mugrons graten el cel.
El vostres cossos entren en una batalla a vida o mort on el plaer és la breu memòria de tots dos, dissipant-se. Canonades de flors neulint-se, després de quinze segons de glòria, es guarden eternament sota la pell.
“ Te’n recordes?”Ningú no t’ha estimat tant ni ha estimat tant els teus pits…Ell els va dibuixar, primer amb el cap, després amb la tendresa del tou dels seus dits; la seva llengua és el pinzell que els dóna color; coneix perfectament tots els matisos del verd, del rosa i del blau! Quan ha acabat contempla la distància entre tu i ell.
Hi ha més alt honor que ser creador d’allò impossible de ser posseït!
Es poden atrapar les paraules?
I l’amor ?
Però ara no et té, ni et pot tocar; fa tant de temps que, a penes, pot endevinar el teu rostre …
Cada matí quan es desperta compta el dia que el vas deixar, i besa la teva foto damunt la tauleta, avui per exemple és el dia 3.336, i no pas dissabte 26 de març del 2011.
I amuntega un trist poema d’ amor damunt de milers de poemes en un farcell ,entortolligats amb una goma de pollastre…
I et cerca…Tal vegada d’una manera que et resultarà estranya: l’home superposa els teus pits en tots els pits mundials, busca pits impossibles que creïn i que ell pugui crear; jo creo ,tu crees, nosaltres creem ….Mira el cel i pronuncia: ”te’n recordes”, però elles
(em refereixo a les dones del món que hi ha en tu), no diuen res; han deixat de crear i tot és nebulós i trist; pits delirants, pits voladors, pits aquàtics en forma de peix, pits de llet merengada, pits del color del blat, pits verds, pits de xocolata, pits sensuals i dignes amb ales de colometa, pits que el salvin de l’ abisme de si mateix,…Però mai no ets tu ,ni el tresor del teu pit.
Aleshores la por que no t’oblida, precisament l’empeny a oblidar-te, encara que,
( rumia entre si quan pensa en tu que és gairebé sempre); mai pot ni deu .
Cec, desesperat, cerca la teva aureola terràqüia en tots els pits del món… Si no et té qualsevol pit semblant al teu ets tu. Qualsevol pit igual a tu és un tresor.
L’home, ja cansat perquè s’ha fet gran, s’adorm sota l’ ombra de l’oblit i dels teus pàmpols de deessa núbil, mentre somia la meravella i el dubte de continuar besant-te… La nostàlgia els esbossa de nou: erectes, saborosos, tendres, ametllons de primavera…Humitejats a ran de la seva boca:”te’n recordes?” et diu amb un somriure murri.
En el cementiri el vell saluda, com cada tarda, al vigilant jubilat, i resa dos parenostres.
S’ agenolla davant el marbre Trementí que li retorna la seva imatge i mentre tu encara dorms et regala tres rosses de sang ; “te’n recordes”, exclama de nou com si pugessis respondre.
En la seva vida ho ha fet tot per oblidar-te i com més s’allunyava més a prop teu venia; t’ha descobert en miratges de pells rosades, en oceans de besties fantàstiques i sirenes, entre naufragis de cames interminables i passions sense retorn. T’han aviat emergies tan aviat t’esborrava……
Són dones molt a prop teu, totes elles estimadíssimes; no pot veure res a través dels seus propis ulls, només estima allò que tu vares estimar!
Mai no t’has preguntat perquè totes duien la melena llarga i escarolada i feien un posat sensual i distingit tan semblant al teu? Com si fossin de fang va modelar el seu caràcter, la seva manera de vestir; no podia ser d’un altra manera: tenia només un desig i la resta dels seus anys per abastar-lo.
Clàudia , si t’explico tot això és perquè el puguis perdonar si encara no ho has fet …

Despullem-nos

Primer Premi poesia certamen Somnis Daurats 2012 

 M’agradaria despullar-te

 i que em despullessis, tu, també.

I no em refereixo

a despullar-nos de cos —que

també m’agradaria …I no saps quant! —

M’agradaria despullar-te d’ànima,

i que em despullessis, tu, també.

Saber que en el que sóc,

tinc una nova pell comprenent-me,

un tel que em mira i em diu amb un fil de veu,

com un pensament xiuxiuejant:

“És tan bonic el que veig!”

 M’agradaria despullar-te

 i que em despullessis, tu, també.

 

Aleshores,la meva mirada plena de tu exclamaria :

“És molt bonic el que veig!”

I deixaria de banda pensaments de la mena:

“És massa bonic per a mi el que veig o

és massa elevat per a mi el que veig.“

Podria sentir que l’ànima

que parla des del cos que més adoro,

 pot dir, ella també :”És molt bonic el que veig!”

 El vell savi a manera d`exhortació

 sempre em deia:

“Podria ser una mica més amable amb vostè mateix!”

 

M’agradaria despullar-te

 i que em despullessis tu, també.

 Però, com puc ser amable amb mi

si encara no m’has mirat?

 És que no ho saps

que per ser amable amb mi mateix

 abans haig de ser mirat!

I no vull una mirada que miri, no!

 —… potser et demano massa!—

Vull la mirada que crea,

tu em miraràs i em crearàs,

jo et miraré i et crearé….

No he trobat una forma més bonica de fer l’amor.

 

M’agradaria despullar-te

 i que em despullessis, tu, també.

 No és això estimar?

 desgranar l’ànima en milions d’àtoms,

 electrons, partícules elementals, fonamentals,  immaterials,

hormonals, sexuals, espirituals, carnals, infinitesimals!;

ser i no ser amb tu  —sóc i no sóc,

deia l’alta mística de Joan de la Creu —.

Amb tu vull perdre el meu cos

per retrobar-me amb el teu, i havent-te retrobat,

sentir que el meu també és flamant.

 

M’agradaria despullar-te

 i que em despullessis, tu, també.

 No és això estimar?Si no és així

digues-m’ho, que jo no ho sé!

 M’enganyo quan la por

 m’atura al llindar de l’abisme,

 i el cap em diu tantes bones raons enraonades!

Tot, perquè no alci el vol al teu costat!

 Aprendré a volar encara que no sàpiga com es fa !

La meva única virtut  —que mai és del tot lúcida —

consisteix en traçar camins de solitud.

 

M’agradaria despullar-te

i que em despullessis tu, també.

Despullar-nos no és més

que una forma d’inventar-nos 

amb la pell que sempre hem somiat

 i que els anys, ai, els anys! Mentiders…!

 Ens han fet creure que mai no havia existit.

 

Suggerències

 

Entre  maons vells la molsa s’arrapa

a l’ofici de sobreviure.

Com una taca creix entre esquerdes i ordres insòlits .

Quants rectangles de llum conformen

la teva existència?

Quantes passes hauré de donar més?

Podré cercar el tot en el no res?

Un dia em vas dir sí,

no fa massa temps;

 te’n recordes?

 jo et vaig creure, però ara

necessito que sigui veritat

i deixar de vagar

 en aquest laberint d’ombres i rectangles de llum.

Expectant, la meva vida caminava per un desert

somiant en una llum que m’ allunyés del fosc desig …

 

 

Recerca impossible

 

Parets nues , nues, ben nues,

  fins on pot arribar la vostre nuesa?

Quina és la nuesa primigènia?

La dels maons , la de les dues ombres ,

la del voler que vol però no sap,

la de les cicatrius dels anys?

Dos memòries closes,

dos finestres que miren  paisatges enrunats,

podreu  rescatar –me de tan oblit?

tal vegada l’ única cosa que no és engany

 sigui saber que ens estem enganyant.

Encara que d’ això tampoc n’ estic segur.

Un poema de mans

 

Són boniques les teves mans!

Mans per somiar.

 Des de les ungles,

 passant per l’ allargada dels teus dits

 fins la bellesa entremaliada de la teva anima.

 Mans desconegudes i conegudes de sempre.

 Mans amb dits de nena i anima de princesa.

Mans lletoses

 de primavera, escrivint l’ història de tots dos.

Mans netes,

 decidides, fermes

 que transformen la pedra de l’ oblit

en paraula viva.

Mans per tornar a somiar.

Mans per l’ enamorat.

Mans per enamorar-se.

Mans  per imaginar-me en paradisos carnals.

Sensuals, angelicals, tots ells bells.

Mans nues de nuesa.

Em dibuixen un somriure,

 diuen: a partir d’ avui mai més estaràs trist!

Vull aprendre a llegir- les.

Capbussar-me en el misteri del seu somni.

Les teves mans xiuxiuegen

 la teva història fresca

 mentre m’ acaricien amb el dors,

 en un gest suau,

que m’ evoca brisa , o matinada.

Mans féu que la vostre anima viatgi cap el tou dels vostres dits!

 i així , la meva anima alertada per la teva carícia,

(com la carpa daurada de l’estanc que puja a la superfície quan  

l’aigua trenca el seu silenci  )

 podrà trobar-se amb la teva.

Tic-tac

 

El tic –tac del rellotge al darrera, el mirall del temps endavant. Cabells blancs que treuen el cap i els anys lliscant per un pendent …La pujada?amors turgents , carnalitats que apuntaren l’ infinit, algunes glories ,efímeres; poques …Moltes menys que de nen va imaginar. L’ eternitat se li escolava, una i altra vegada , per les esquerdes dels seus dits i amarava el terra amb una sensació de fracàs. Sempre havia volgut ser diferent al pare i ara, ara què?… Encara que fos un espectre necessitava el seu trist sentit de mortalitat.

El pare sabia posar una cosa darrera l’ altre,  tic-tac ,tic-tac, sabia mirar el mirall, pentinar-se els cabells blancs, els pocs cabells blancs que restaven dempeus. I ell es tapava les orelles amb les mans per no sentir el tic-tac, mirava l’ esquena del vell, encorbada pel pes dels anys portats sense pena ni glòria, la seva parla pastosa,els seus silencis trenats  d’ Alzheimer i saviesa; pensava: ara és la meva, o ara o mai ,atraparé l’ eternitat, serà la meva darrera oportunitat per comunicar-me amb els Deus.

Volia saber que hi havia darrera del mirall , no era pas cosa d’ ara de sempre ho havia cercat ;en el seu darrer llibre “La teologia del mirall” reflexionava sobre aquesta investigació impossible. .. tot allò, a ulls d’ ara ,havia estat una vida perduda:un mirall sense retorn, un mirall trencat , un mirall que tan sols reflectia  possibilitat ; necessitava mirar el pare , enfrontar-se al mirall d’ una vegada i per sempre ; però sobretot  al seu tic –tac.

Home entre els homes

 

Sóc un home entre els altres homes,

 humà entre els humans,

nen entre els nens

i visc despullat de mi mateix

 fresc de paraula i de pensament.

Mediterrani

 

Ens capbussem en trossos de cel

i esfilagarses de mar,

és la història abrupta dels homes i

 de les dones de la nostre trista humanitat ,

que al capdavall,

és també la història de tu mateixa .

només així recobrarem antics alès ,i

la unitat que fins ara creies perduda.